I allà estava jo, mirant al cel des de la finestra de la meva habitació intentat desxifrar els misteris de l'univers, mirant les estrelles que il·luminaven el cel fosc de mitjanit i envadalit davant de la grandesa d'aquella lluna plena. No obstant, hi havia alguna cosa diferent a la resta de nits, quelcom estrany que em feia estar inquiet. La lluna de sobte desprenia una llum morada i del no res havien aparegut uns núvols negres que cobrien tot el cel. I allà al jardí, en mig de tota la foscor del no res va sorgir un punt de claror.
Sense saber com, em trobava a la entada del jardí, temorós pel desconegut i encuriosit davant aquell fenomen tan estrany. Em vaig endinsar entre els arbusts intentant obrir-me pas fins a la claror i de sobte era allà, al peu d'una immensa font d'aigua cristal·lina que no recordava haver vist el matí anterior. Es tractava d'una noia que plorava als peus de la font, era preciosa. Duia un vestit negre que li cobria completament les cames, els cabells semblaven llargs fils d'or despentinats que s'entrelligaven entre ells i em cridaven a enfonsar-hi els meus dits per intentar pentinar-los. No em podia moure, els seus plors s'havien introduït dins meu i m'esgarraven l'ànima impedint-me respirar. Semblava tant trista, volia corre cap a ella i abraçar-la fort entre els meus braços, descobrir el rostre que s'amagava sota aquella immensa cabellera sedosa i aquell mar de llàgrimes. Se la veia patir, i molt, i jo no sabia que fer només volia deixar de sentir aquest dolor tant gran que havia sorgit dins meu.
Un soroll rere meu. Ambdós vam mirar de cop cap als arbusts i un cervató va sorgir entre ells, semblava que l'hagués volgut avisar de la meva presència. Vaig tornar la vista cap a ella, conscient que m'havia descobert i nerviós per desvetllar el misteri sobre el seu rostre. Ja no hi era, s'havia esvaït i la foscor havia tornat al jardí, però al peu de la font hi quedava alguna cosa. En la distància em va semblar veure un enorme roser que amagava alguna cosa al seu interior. Em vaig acostar per veureu millor què era. Allà enmig d'un majestuós roser ple d'enormes roses negres i d'espines afilades com les dents d'un tauró, sobre un matalàs de pètals suaus com el vellut una petita i preciosa orquídia violeta, especial, fràgil, captivadora, lluny de la vista de la majoria i protegida de l'abast de tothom, amagada del món, de tot allò que li pogués fer mal.
En aquell precís instant ho vaig comprendre tot, havia de protegir aquella flor tan fràgil.
